dimecres, 28 de febrer del 2007

Tobogissizu Teules

Aquí teniu unes fotos d'aquests tres primers dies de la setmana. Hem començat a instal·lar per fi les teules a l'escola de Tobogissizu. Unes teules produïdes amb ciment i sorra. I produïdes localment, per la gent de la comunitat. Un projecte engrescador, que poc a poc va acomplint-se. Una aposta constructiva que evita en la mesura del possible els materials importats i que transfereix els processos de producció a les comunitats locals. Fent-los partíceps del seu propi desenvolupament. Oferint-los uns coneixements tècnics que en el futur els poden ser útils. Al seu torn, les teules i els blocs de terra comprida són una aposta adequada en termes mediambientals. Que més voleu! Aquí a l'Àfrica aquests tipus de construccions s'estan poc a poc imposant com el símbol del desenvolupament sostenible. Sudan, Ghana, Sierra Leona, Nigeria, Burundi, Zimbabwe per anomenar només un grapat de països on s'està fent aquest tipus d'edifici.
(Tobogissizu school, Lofa/Pau/JRS)

dimarts, 27 de febrer del 2007

Un bon amic ha marxat

Cap de setmana a Monrovia per acomiadar-me d'un bon amic.

En Yacobus Too, conegut com brother Jay. Avui ha marxat. Després de 2 anys i mig de servei al poble liberià amb el JRS. Ell és d'origen Indonesi, estudis a Austràlia i una experiència amb el JRS prèvia a Tailàndia. Va arribar a Libèria quan el país encara estava calent, setembre 2004. I ha viscut la transició dels camps de desplaçats fins al retorn. Un bon home, un bon religiós (SVD) i un millor company. Vem viure plegats 4 mesos, durant el meu primer any a Monrovia.

Una salud fràgil, però una gran fortalesa interior. Ell tenia el convenciment que aquest era el seu lloc. El primer any ho va passar malament. Malaries contínues i una vida comunitària (eren 3) no gaire saludable. El segon any i mig ha gaudit. En moments "foscos" va continuar apostant, i el balanç ha estat molt positiu. Ahir en parlàvem, i ell està molt agraït de l'experiència. Em deia: "per fi he descobert aquella flama interior que mobilitza la meva vida en servei dels altres".

(Br. Jay in Salala/Josep Sugrañes sj/JRS)

dijous, 22 de febrer del 2007

Mirada vers l'horitzó

Viatjar per aquestes contrades és sempre una autèntic privilegi. La mirada reposa en el verd incansable. Una frondositat i una exhuberància absolutament desmesudares. I és aquesta desmesura la que guareix l'esperit ferit, la que calma l'inquietud interior, la que cus l'interior esquinçat.

La mirada re-posada en l'horitzó. Un horitzó sempre proper (massa arbres, massa us ho dic).

Un camí transitat per ben pocs abans que un mateix.

Un calfred al sentir-se obrint camí, ampliant horitzons.

I tanmateix, la pregunta romàn: serà valuós el que aportem? No seguim en definitiva imposant un model, una cultura, un progrès que acabarà engolint-ho tot?
(Lofa/Danisj/JRS)

dissabte, 17 de febrer del 2007

Tobogissizu school

Aquí teniu dues imatges d'una escola nova que està bastant avançada. Tobogissizu: una comunitat compromesa i dedicada on ja hem completat també unes 45 cases per a vulnerables.
El que és cert és que portem ja 8 mesos des que vem començar. Quan no és una cosa és una altra. Però qui diu que cal construir les escoles a corre cuita? Millor comptar amb els seus propis tècnics (paletes i fusters), assumint que no podran treballar a temps complert doncs tenen altres coses a fer (=cultivar la terra per aconseguir aliments per la familia).
L'escola està aixecada amb els blocs de terra comprimida (terra, sorra, 8% ciment i aigua tot ben "apretat") l'estructura de la coberta feta d'encavellades de fusta i la capa impermeable: teules produïdes localment (la setmana vinent començarem a instal·lar-les).

Tot i els aconteixements de les últimes setmanes, el ritme normal continua, podem seguir sense problemes els diferents projectes,... Només que un té un no sé què al cos difícil d'explicar.

(Tobogissizu, Lofa/Pau/JRS)

Mapa

Per si algú encara no es situava...

I si voleu, alguns links interessants sobre la situació de Guinea, el nostre veí convuls:
BBC news
International Crisis Group
Irin News
Reuters
ICRC(Creu Roja Internacional)
MSF (Metges Sense Fronteres)

dimarts, 13 de febrer del 2007

Els aconteixements es precipiten

Primer. La situació interna del JRS Lofa. Com ja us he anat posant al corrent, la descoberta de corrupció dins el nostre equip ha estat una mena de xoc, un despertar a la crua realitat d’un poble desesperat, sense cap pla real de futur a llarg plaç. Avui m’aprofito del que tinc a mà.

Segon. La descomposició lenta però inexorable del país veí (Guinea Conakri). Va començar a posar-se molt lleig fa un mes, (una vaga general llarga i sagnant) i des de dissabte 10, amb protestes violentes de nou. (Més info+) Avui mateix, un amic guineà ha tornat a corre cuita de Macenta (ciutat guineana a una hora i mitja de Voinjama) explicant que la situació està peluda. Un amic seu ha mort d’un tret. El fràgil equilibri que mantenia Guinea en pau s’ha trencat definitivament. I tota la regió (Sierra Leona, Liberia i Costa de Marfil) tremola de nou. També avui, l’ACNUR ha convocat una reunió per dibuixar un “contingency plan”, preparant a totes les parts per una eventual arribada en massa de refugiats guineans.

Tercer. Fa uns dies us parlava d’un robatori a ca’l veí. Doncs sí, han tornat a la casa de ARC. Ahir a la nit (vuit dies després del primer robatori), pels vols de les 22:30, un grup d'ex-combatents, forcen la porta, entren a la casa armats, i a punta de pistola durant 45 minuts rastrejen tota la casa. S’enduen un cotxe, diners, ordinadors, mòbils. Fugen en el cotxe vers la frontera. Les forces de pau (soldats pakistanesos) i la policia liberiana els persegueixen però han d’aturar-se a la frontera doncs no poden operar en territori extranger!!! Els criminals aconsegueixen forçar el pas fronterer i fugir. Durant el robartori hi havia tres expatriats dins de la casa. Una italiana i una ghanesa (bones amigues) i l’Eric, un francès voluntari del JRS, que ahir al vespre estava allà. Tots 3 estan una mica en estat de xoc. Per sort res els va passar. Però…

I tot això concentrat en les darreres setmanes. No està malament, no? Per desgràcia tots els indicadors semblen apuntar a una situació de no retorn en els tres àmbits que us he descrit. Que Déu ens agafi confessats.

No vull que us espanteu, però m’agradaria que les profecies aquest cop no es fessin realitat.

diumenge, 11 de febrer del 2007

Malgrat tot


D'entrada: gràcies a tants de vosaltres que m'heu fet arribar el vostre escalf i abraçada des de la distància. Els necessitava com mai. Comentaris, correus personalitzats, fins i tot alguna trucada.

Sí, malgrat tot seguim empenyent. Ahir vem iniciar una nova escola a Ziggida. Amb l'equip (doncs per sort només hem hagut de fer fora una persona, per ara) vem anar a fer el "layout". Dia intens, satisfacció professional i personal al veure el treball ben fet i la implicació de la comunitat. Ja tenim preparats més de 6,000 Blocs de Terra Comprimida, i d'aquí a poc començaran a produir les teules, fabricades in situ.

Això sí, fa pocs dies des de Monrovia, em va arribar un correu: "abans de començar una nova escola cal anar al ministeri d'educació i al de planificació a verificar si la proposta encaixa amb els estàndarts mímins que els ministeris han decidit". Tot plegat molt bonic, en teoria.
Però, ups, JRS ha començat una nova escola sense abans anar a Monrovia cercant l'aprovació ministerial. Us ho prometo, no ho he fet intencionalment, simplement la idea (d'esperar quants mesos?) em va semblar d'una altra galàxia. I de fet, no tinc cap ganes de demanar permís a una institució que l'únic que vol és embutxacar-se 4 duros i res més. I quan estem construint les escoles que haurian de construir ells.
En tot cas, no us preocupeu, aquí el govern té "tants" mitjans que mai podran venir a Ziggida de visita. I si ho fan, serà a misses dites, i francament crec que el nou edifici quedarà prou bé.

(Ziggida school/ Pau/JRS)

dilluns, 5 de febrer del 2007

Breus sobre la setmana

Diumenge passat

Durant la celebració a l’església un aconteixement ben estrambotic. Una barreja de pel·lícula de terror, obra de teatre i còmic mal dibuixat.
16 homes eren iniciats al grup de “Knights of Saint John”. Per aquestes terres, dins de l’església catòlica hi ha diferets grups amb forta identitat (a l’estil “cofradías”). Idealment hauria de ser un motor dins la comunitat, un grup compromés, actiu,… Però us ho dic, feia pena. Tot un seguit d’homes vestits de negre, estil Guardia Civil, amb espasa i tot (“Knights”=cavallers) demostrant davant la resta del poble humil, que són algú, que tenen prous peles per formar part d’aquest grup elitista. I al acabar la missa, tots a “relaxar la tensió mental” com ells diuen, bevent. O sigui que diumenge a la tarda, els que havien de ser models de virtut cristiana, borratxos passejant-se per Voinjama perseguint a les noies de bon veure. Terrible.

Perquè això dels “Knights”? En un context on la loggia masònica té molta força i les societats secretes tradicionals tenen molta tirada, l’església catòlica s’apunta al carro promovent aquests grupusculs més aviat ambiguus. Qui és que no necessita sentir-se part d’un grup, acomboiat, i poder dir: “NOSALTRES SÍ SOM BONS”. Llegiu l’evangeli i digueu-me si això té alguna cosa a veure amb el missatge de Jesús.

Divendres vespre

Discussió amb un company jesuïta nigerià. Acaba d’arribar a Lofa per estar amb nosaltres els propers 6 mesos. Un bon tio, però posats de costadet som com un ou i una castanya. No sé com, parlavem de la visita que va fer el general (el gran jefe dels jesuïtes) a Nigèria l’any passat. Aquest company es desfeia en elogis a gent que havia acollit estupendament al general. I com exemple tot orgullós comentava com un personatje important havia cedit el seu jet privat per la visita. Sí, sí el general dels jesuítes en avió privat. Jo flipat, se m’acudeix qüestionar al meu company, intentant confrontar aquest fet amb el suposat vot de pobresa que professem, amb el missatge de Jesús. Però res, ell continuava tan panxa content. UFFFF. Em vaig mig emprenyar. Però ja sabeu que a can jesuita hi trobareu de TOT. No exagero, el més carca que us imagineu, l’exorcista oficial d’una diòcesi, però també gent vivint en deixalleries amb els més desarrapats, o companys assessinats pels poderosos per posar-se del costat del poble. I amb tot, seguim endavant, ens sentim companys, units per un mateix carisma. Però us ho dic, lo del jet privat m’ha reclamat una mica de cintura espiritual per poder encaixar-ho.

Divendres nit

Robatori a ca’l vei. Exagero, no ha estat el veí estrictament, però si en un dels recintes on hi tenim bons amics vivint. És la organització ARC (American Refugee Committee ). Pels volts de mitja nit, mentre plovia sorollosament, forcen la valla, amenacen al guarda amb una pistola, el lligen, i s’enduen dues motos. Se l’enduen també a ell, el deixen tirat prop de la frontera, enmig de la selva i proven d’entrar a Guinea (el país veí). Miraculosament aquest cop el pas fronterer ha estat eficaç i gràcies a un caçador que tenia arma, es posen a perseguir els criminals. Després d’intercanviar trets, s’acolloneixen, deixen les motos i escapen caminant pel bosc. És a dir, que aquesta història acaba al pur estil Holliwodià, nigú ferit, les motos recuperades i tots contents. Però l’ensurt no està malament. Sobretot el pobre guarda lligat, endut a la selva i tirat allà. I gràcies a Déu que no van entrar a la casa, doncs la porta era oberta, 3 persones dormint a dins, diners, i altres coses de valor.